Dijous, 30 d'octubre


De cavallers i vampirs


Els vampirs s'alimenten de sang ben vermella. Això els permet ser immortals i voltar pel món fent de les seves. Alguns escriptors s'han deixat seduir per aquestes vides de llegenda i no han dubtat a parar el coll per obtenir-ne els seus poders. Joan Perucho també ho va fer a la seva novel.la "històries naturals" creant el personatge d'un un cavaller il.lustrat, Joan de Montpalau, que surt a la recerca d'Onofre de Dip, cavaller del rei en Jaume convertit en vampir. Un vampir ben especial, tot s'ha de dir, capaç d'adoptar totes les formes que existents a la natura: des d'un elefant a una formiga. Realitat i ficció es donen la mà en un intent d'assolir la immortalitat.

Arriba un moment, però, que els vampirs estan tan cansats, que acaben demanant ajuda al seu perseguidor. Volen reposar per sempre i en secret. Joan Perucho també ha decidit fer-ho avui en secret. Les formigues, a qui ens agraden les històries de vampirs i els escriptors que els donen vida, volem recordar-lo posant al cau aquesta Carta d'Onofre Dip a Antoni de Montpalau:


La carta

"senyor Antoni de Montpalau.

"Distingit senyor de la meva més gran consideració:
"Espero de la vostra perspicaç sensibilitat que endevinareu de seguida qui us adreça aquesta lletra. Malauradament, no us equivoqueu. Sóc Onofre de Dip, l’infortunat, el “desclassé”; més comunament conegut amb el nom terrible que em resisteixo a escriure. Ai las!

"Sé que ha arribat la meva hora. En certa manera, encara podria dilatar-ne el final: tinc mitjans suficients per a fer-ho. Sé que em creureu, perquè sou un cavaller. No puc alleiberar-me de la meva sort, però en virtut dels màgics poders que m’assisteixen podria, si volgués, perllongar aquests llòbrec joc del gat i la rata. Però no vull.

"Escric aquesta lletra amb l’única intenció que, en aquesta hora suprema, hom no vegi en mi exclusivament l’ésser abominable i diabòlic que la imaginació popular ha fet de mi. Marxo com el cavall davant del carro, lligat al carro, però enyorant una llibertat secularment perduda, gairebé sense consciència d’aquesta llibertat. Marxo, doncs, pel món plorant a llàgrima viva.

"Vós coneixeu la meva història. És però la història oficial, la que diuen els documents, certament verídica, però no completa. És una història externa que oblida la part d’home que encara resta en mi. Perquè sota la diabòlica contextura fantasmal que les circunstàncies m’obligaren a prendre, i en un racó amagat de la meva ànima, encara hi sóc jo, Onofre de Dip, el d’abans, el de sempre, el qui estima el seu poble i la seva gent, el qui respira l’aire meravellós i únic d’aquest país, el que s’ennuega sentint una cançó d’infantesa.

"Què voleu! Les coses no són mai tan senzilles com hom imagina. Al principi, quan l’astuta i bellíssima duquessa Meczyr em convertí, aprofitant la meva inqualificable i vergonyosa luxúria, en un ésser maleït, vaig sentir, passada la primera i tremenda impressió, un sentiment, si no de joia, almenys de tolerable comformitat. Me n’acuso públicament. El fet de poder volar, de tenir la facultat de transformar-me en qualsevol de les bèsties d’un repertori establert, però gairebé il.limitat, la inintercanviable sensació de conjurar els elements atmosfèrics, els mil i un esgarrifosos beneficis del nou estat, desllumenaren la inexperiència de la meva joventut. Cap dels mortals no sap el que significa el deliciós transport que esdevé a la sang, quan us transformeu, per exemple, en elefant, o – en sentit contrari- en formiga.

"Vaig pasar set-cents anys ostentant la condició de consort il.legítim d’un cadàver. Alegrement – com he dit- potser, al començ, oblidant que jo mateix era cadàver. Alternava la meva permanència als càrpats amb petites i fugisseres escapades a la terra natal, a Pratdip, el lloc on vaig néixer i tinc – o tenia- el meu patrimoni. Crec que vaig deixar memòria dels meus sojorns intermitents. La gent és molt poruga.

"A mesura, però, que passaven els anys quelcom s’anava acomplint en el lloc més recòndit del meu ésser. Ja no era la fuga exaltada de la novetat ni la posssessió concupiscent d’un cos eternament jove com era el de la duquesa: era l’enyorança de la meva anterior vida humana i un cansament total d’aquesta esgarrifosa existència. Vaig estar a dues passes de caure en la més negra follia.

"Llavors s’esdevingué el calvari que encara no ha cessat. Sota una aparença juvenil, sóc en realitat un vell de set-cents anys, desenganyat de tot, avorrit de tot, que únicament aspira a la pau. M’horrotiza la seva indefugible vocació per la sang, i tinc present, en cada cas, els ulls indiscriptibles de les meves víctimes. Patètica situació la meva! Car, malgrat tot, no puc evitar-ho i m’haig de veure, en maledicció satànica, la fresca sang escolada.

"La duquessa morí. De mort autènctica, s’entén. Fou horrorosament escapçada i mutilada en un folklòric – diguem-ne- acte de fe. La profecia començava a complir-se, car estava saquejat, incendiat i conjurat el castell de Meczyr, no em restava altre recurs que Pratdip. Vaig tornar, doncs – aquesta vegada, definitivament- al país natal, però sabent ara el que m’esperava. Per aquesta raó – per una mena d’instint de conservació- vaig procurar retardar, en allò que fos possible, l’anihilament de la meva singular naturalesa malèfica, tot i el fàstic que aquesta em causava. Així s’expliquen les constants aparicions que heu tingut de bèsties diabòliques, els atemptats de què heu estat objecte com també d’altres variats refinaments. S’explica també, d’aquesta manera, l’adopció, per part meva, d’una nova personalitat, destinada a despistar-vos. Em refereixo, naturalment, a la meva conversió en el guerriller reialista el Mussol, mascarada tràgica i terrible. Posat a disfressar-me, vaig escollir allò que tenia un caire heroic pronunciat i que estava en concordança amb els meus sentiments autoritaris i monàrquics. Tot era inútil, és clar. El que està escrit està escrit. Ara, però que ha arribat l’hora definitiva, només desitjo una cosa, descansar. Em pertoca, em sembla, després de set-cents anys de viure sense viure, és a dir: sense dormir de manera normal, sense refredar-me, sense poder menjar una delicada bocada, sense poder acariciar un infant. Almenys vull aconseguir la pau eterna, i que déu em perdoni.

"Per tal de fer-ho factible, i evitar-vos la continuació d’una innecessrària recerca, us notifico solemnement que, demà, durant tot el temps que va de la naixença a la posta del sol, seré en posició latent No-Mort a la cripta desafectada de Mataplana, amb un dels antics propietaris del castell del qual m’unia un estret companyonatge. No defalliu. Sigueu conseqüent amb tota aquesta vertiginosa activitat científica vostra. Doneu-me la pau que tant necessito. És inútil intentar defigir el que ha de venir. El que està escrit està escrit.

"Només us imploro una cosa: estalvieu-me l’espantosa carnisseria prescrita per la llegenda. Sóc feble davant segons quines coses. Addueixo, en justificació pròpia, la meva edat senil. En substitució de la carnisseria en projecte, i amb els mateixos efectes eliminatoris, existeix, no tan divulgada potser, una altra fórmula més civilitzada: la de l’exorcisme. Aquesta, acompanyada de la cantarella

Hi dorm amb la lluna i el sol,
El vampir és al llençol
Un cadafal és són bressol.

Destruirà la meva abominable existència. Gràcies.

"I ara sols em resta, abans d’acomiadar-me, dir-vos que, contra tota previsió, m’heu estat altament simpàtic. Us comprenc i us justifico a bastament. El vostre gran amor a la ciència us honora i m’admira. Que sigueu, tal com mereixeu, molt feliç.

"El vostre atent servidor,

Onofre de Dip

Joan Perucho, "Històries naturals". Ed 62 (pgs 184-187)


lasius i neglectus
30.10.03