Contrapès

Quan era nena, la consciència era una càrrega portada pels grans: pares, germans i familiars. Ni la notava. Escoltava històries d'atacs de gelosia que una marca en el nas de la seva seva germana sempre s'encarregaria de recordar-li; de senyors de la seva alçada, que el seu dit apuntava com una diana quan se'ls creuava pel carrer. Però alguna cosa li deia que allò no anava amb ella. Fins i tot es permetia somriure quan algun dels seus protagonistes les explicava de tant en tant.

L'arribada de l'ús de raó va trasformar aquest panorama. Si mai feia alguna cosa incorrecta, la por a defraudar o que la renyessin li deia que era millor mantenir-la en secret. De seguida en va notar el pes. I així es va anar fent gran. Fins que un dia va sentir la necessitat de tornar a tenir un públic amb qui compartir la consciència. I així ho va fer.

Ara, quan alguna cosa li pesa massa, truca la porta d'una consciència amiga i intervanvien les càrregues. Després, ja més lleugera, torna a somriure.



lasius i neglectus
26.11.02